Benabarre (Huesca). Aquest era el destí que haviem planificat per aquell fred dissabte de febrer. A la nostra Cessna 172SP amb matrícula EC-JOB erem 4 tripulants, per aquesta raó vaig ajustar la quantitat de combustible per tal de no passar-nos de pes màxim a l'enlairament que permet l'avió. Vam carregar 35 Galons d'Avgas, que ens permetria anar i tornar a la nostra destinació mantenint un marge acceptable de seguretat.
L'enlairament de Sabadell va ser per la pista 31 i vam sortir amb 10º de flap com és habitual amb aquest avió. El vent estava en calma. Potència a fons, 2300 rpm, paràmetres en verd, anemòmetre viu i rotació a 55 kts. De seguida vam assolir els 500 ft AGL, altura de seguretat per retraure els flaps, apagar les llums d'aterratge i accelerar cap a una velocitat d'ascens còmode de 80-85 kts.
Al passar pel costat de Montserrat amb rumb oest, el paisatge va canviar. Mai havia vist l'Anoia nevada. La vista com sempre, privilegiada.
Aproximadament a mig camí, arribant a Agramunt, el paistage tornava a canviar de cop amb un viratge de color espectacular.
Una gran comoditat de la EC-JOB és que disposa de pilot automàtic. Això com us podeu imaginar rebaixa molt la càrrega de feina durant la ruta, i ajuda sobretot a fixar-se amb altres paràmetres, com el consum, els espais aeris que atravessem i la localització de punts de ruta. El creuer el vam fer a 4500 peus d'alçada per optimitzar el consum mantenint una TAS de 110 nusos aproximadament.
A l'arribar al pantà de Canyelles vam poder fer unes fotos espectaculars. Llàstima que amb el mòvil no queden tant bé com haurien quedat amb una càmera amb cara i ulls.
Arribant a Camporrells, vam contactar amb la freqüència de Benabarre. En aquell moment hi havia dos avions més del club que estaven en final de la pista 28, així doncs, vam col·locar-nos com a número 3 i en menys de 5 minuts ja estavem a terra, on ens esperaven amb cafè per tothom!
